Article de la revista Guix d’Infantil Núm, 22. Novembre -Desembre 2004
L’experiència que volem que conegueu a través d’aquest article va sorgir en el desenvolupament d’un curs de psicomotricitat, una de les parts del qual tractava sobre el massatge Shantala.
És bo pretendre conèixer, ampliar , reciclar, reforçar...el que ja sabem, perquè després sorgeixen experiències de les quals, per descomptat, se’n beneficien els nostres nens i nenes de l’escola. Diem <
Doncs sí, va néixer la idea i l’havíem de fer créixer, així que..., mans a l’obra! I mai més ben dit, perquè justament el que preteníem era que els amics i les amigues de tres a quatre anys anessin en petits grups a fer massatges als bebès. Per fi un nexe que unia en una activitat els dos extrems de l’escola: els grans i els bebès.
Amb aquesta petita experiència entre nivells, volíem que sobretot els infants gaudissin amb tota mena de sensacions i emocions, vivenciades a través del contacte amb l’<
Plantejàvem una experiència directa i personal en la qual acariciar no solament volgués dir fregar suaument amb les nostres mans, sinó que amb cada contacte es fes una demostració d’afecte i estimació, en el qual les carícies comuniquessin sense paraules.
Que el contacte comportés exploració, fregament, descobriment, relació, comunicació, etc., però que a més impliqués fer anar la clau amb la qual s’activa aquest mecanisme integral que dóna lloc al desenvolupament de tota mena de capacitats.
Que respecte no fos una manifestació de cortesia que sorgeix, apareix de manera robòtica i repetida. Tenir respecte comporta acceptació, tolerància, atenció, afecte, cura...
Que a l’atenció no se li posessin signes d’exclamació –“Atenció!”- que simbolitzessin ensurt, por o temor. Havia de ser una paraula lliure on tinguessin cabuda l’escolta, l’empatia, l’atenció, la responsabilitat, l’ interès...i tants significats més.
Que amb el tipus d’interès s’obtinguessin uns beneficis elevats en termes de motivació i assoliments. Aquest capital pel qual havíem apostat els havia de ser útil en futurs aprenentatges, en el seu desenvolupament, en la seva vida.
Les sessions ja estaven organitzades...
Les vam desenvolupar quinzenalment a les aules dels bebès, perquè l’espai fos familiar. Aquest lloc era conegut i, per tant, segur per als infants més petits de l’escola. Quant als grans, aquest aspecte se sumaria a l’ interès i a la motivació incipients, perquè es tractava d’una vivència que es plantejava en un entorn per descobrir.
Això no obstant, abans de posar-la en pràctica, es van realitzar petites excursions a l’aula amb la intenció de compartir materials com ara blocs d’escuma, olis, essències i objectes de material reciclat (pots, rotlles, corrons, etc.).
L’horari acordat per realitzar l’experiència va ser d’un quart de dotze a tres quarts de dotze del migdia, que coincidia amb l’estona de jardí dels grans i després de la dormida dels bebès. Es va aprofitar el temps de descans de les aules de
· Catifa: lloc condicionat per fer-hi massatges.
· Joc: zona amb material reciclat ja conegut pels bebès.
L’espai de massatges estava distribuït en tres zones, en dues de les quals hi havia una educadora i un bebè en cadascuna. Aquestes realitzaven el massatge per facilitar l’observació i7o la col·laboració dels nens i nenes del grup dels grans amb la persona adulta. La tercera es va deixar lliure, anava destinada als amics i amigues de tres i quatre anys que desitgessin o que demanessin fer el massatge ells mateixos, ajudats sempre per una de les educadores del seu nivell.
La zona de jocs era a prop de la de la catifa i, quan s’acabava el massatge amb el bebè, aquest era incorporat a l’espai de joc, perquè un altre amic o amiga pogués gaudir de l’activitat.
Però abans...
Es va tenir en compte que els grups estiguessin preparats. Els bebès van fruir durant tot el primer trimestre dels massatge Shantala. Estaven adaptats a l’escola, a les seves educadores i a l’espai de l’aula. Havien rebut visites per part dels amics i les amigues de tres i quatre anys i les seves educadores. Els grans coneixien les característiques fonamentals de l’edat de
Es van dedicar activitats de comunicació grupal per aprendre pautes concretes sobre com s’havia de fer el massatge a les mans, als braços, als peus i a les cames. Aquestes pautes es van posar en pràctica primerament en el joc amb ninos i després en sessions de psicomotricitat amb ell mateix i els seus iguals.
A més, es va dedicar un espai a l’aula(racó del cos) per desenvolupar-hi en el joc lliure tot el que havien après sobre massatges.
I per fi...
Els bebès s’esperaven a les seves aules, i els amics i amigues de tres i quatre anys, en grups de set, s’acostaven, ja que així ho indicava el calendari, a iniciar l’activitat tan desitjada per tothom.
D’acord amb la personalitat de cada infant, vam observar diversos tipus de comportament, però sempre era una vivència màgica, autèntica, activa i profitosa per a tothom. Durant el desenvolupament de l’activitat, ens va cridar l’atenció l’actitud dels dos grups d’edat, l’un per la seva cura, sensibilitat i iniciativa, i l’altre per l’acceptació, confiança i tranquil·litat que van demostrar en cadascuna de les sessions. Després de l’activitat, el grup de grans, emocionat, posava paraules a la seva experiència i corria a explicar-ho als seus companys i companyes, i als seus pares i mares quan venien a recollir-los, tot recordant determinats detalls passat el temps. Els bebès també parlaven amb la seva mirada, els seus gestos, els seus sons, el seu cos, les seves actituds. Amb aquest llenguatge, ells també volien dir que es comprèn observant i que això es perd amb el costum de no fer-ho.
També volem destacar la bona acollida de les famílies de tots dos grups, que van valorar de manera molt positiva l’experiència i que es van interessar per l’ acollida dels infants, les seves respostes, la tècnica concreta dels massatges, el desig de fer-ho en l’entorn familiar, la proposta de col·laborar a l’aula, etc.
-Què passava?-, ens preguntàvem les educadores, i ens responien els vídeos gravats.
Passava que els infants estaven cauts però sense por; sigil·losos però confiats; que les seves carícies van respectar, no van envair; que van tocar; que no es van inhibir; que es van mostrar curiosos i espontanis; que es van donar i que van rebre; que l’oli amb el qual ens vam untar semblava que contingués un alt grau d’estimació, tendresa i respecte.
El sentiment de les educadores després de cada sessió va ser d’emotivitat barrejada amb alegria, perquè el que tenim clar és que les criatures necessiten una carícia, una mirada, tranquil·litats, estímuls, sensacions, que els parlin, que els facin massatges...Però sobretot necessiten sentir-se estimades, i amb aquesta experiència ho hem aconseguit.
HEM PARLAT DE...
· Psicomotricitat.
· Coneixement d’un mateix.
· Massatge infantil.
Montse López, Lourdes Gracia, Maite Carballeda, Esther Rodríguez.
Escola infantil Romanillos. Boadilla del Monte. Madrid
Eei.boadilla.boadilla@educa.madrid.org
Més articles de la revista guix a: http://www.quadernsdigitals.net/index.php?accionMenu=hemeroteca.VisualizaRevistaIU.visualiza&revista_id=51
